divendres, 21 de desembre del 2012

Mianzi (面子), lian (脸) i la comunicació intercultural

Després de dos mesos molt intensos, per fi trobo una estona per al bloc! Aquest trimestre he tingut l'oportunitat d'endinsar-me en l'ensenyament de la interpretació als serveis públics en diferents màsters: al Máster en Comunicación Internacional, Traducción e Interpretación, de la Universitat Pablo de Olavide; al Máster en Comunicación Intercultural, Interpretación y Traducción en los Servicios Públicos, de la Universitat d'Alcalá de Henares; i al Màster en Traducció, Interpretació i Estudis Interculturals de la Universitat Autònoma de Barcelona. Tres màsters amb noms molt semblants, però amb perfils d'estudiants molt diferents. Aquestes classes m'han servit per posar en pràctica algunes qüestions que havia tractat a la tesi i la veritat és que ha estat una experiència boníssima per reflexionar-hi des d'un punt de vista diferent: el del docent que ha d'explicar-les i respondre tot de preguntes i dubtes que potser, altrament, no s'hauria plantejat mai. 

Per això, he decidit reprender algunes d'aquestes qüestions en aquesta i en properes entrades del bloc. Espero tenir temps al proper trimestre perquè no quedin en el tinter!

L'entrada d'avui se centrarà en un tema molt debatut des de l'àmbit acadèmic pel que fa a la comunicació intercultural amb el col·lectiu xinès: mianzi (面子) i lian (脸). Al màster d'Alcalá de Henares em va tocar l'assignatura de "Mediació intercultural" amb dos grups d'estudiants xinesos. Després d'observar els continguts que havien tractat en altres edicions, vaig veure que sovint havien inclòs en aquesta assignatura qüestions relacionades amb la comunicació intercultural i, per això, vaig pensar que era una oportunitat excel·lent de compartir i discutir algunes teories que a la tesi havia esmentat. A més a més, m'interessava molt l'opinió dels estudiants xinesos. 

Primer de tot, però, caldria explicar què són mianzi (面子) i lian (脸). Si els busquem al diccionari, el primer que ens surt és que tots dos volen dir "cara". Tanmateix, totes dues paraules tenen un significat metafòric molt més relacionat amb la dignitat, la reputació o el prestigi d'una persona. Fixem-nos, però, en una definició més acadèmica: segons Hu (1944:45) mianzi fa referència a la "reputació que es guanya a llarg de la vida, gràcies als èxits i a l'ostentació", mentre que lian es refereix a la "confiança que la societat diposita en la integritat del caràcter moral d'algú". 

La vinyeta següent il·lustra força bé la idea de mianzi com a imatge projectada als altres: 
 

Font: http://www.17u.com/blog/article/1507072.html
Tant mianzi com lian es poden perdre (diu mianzi, diu lian), però perdre lian és molt més greu, perquè implica una condemna social o de la persona per un comportament immoral; en canvi, perdre mianzi implica perdre la reputació o el prestigi projectat vers els altres per algun fracàs o algun fet desafortunat (Hu, 1944: 45; citat a Hsu: 2010: 139). D'altra banda, amb les nostres accions també podem donar mianzi als altres (gei mianzi, 给面子), tot i que donar lian ja no és tan habitual. 

Després d'exposar aquesta definició acadèmica em vaig adonar que, entre els joves xinesos d'avui dia, les diferències entre mianzi i lian potser ja no són tan clares. Sobre aquest tema es va genera un debat molt interessant: alguns deien que perdre mianzi és pitjor, mentre que d'altres deien que no, que perdre lian és pitjor. Una de les explicacions que em va agradar més va ser la d'una alumna que em comentava que per a ella, mianzi seria la cara més "superficial", mentre que lian seria la cara més "profunda". Per tant, aquesta alumna estava d'acord que era molt pitjor perdre lian. 

En preguntar-los com es podia perdre mianzi i com es podia perdre lian, tampoc no es posaven gaire d'acord. El que per a alguns podia ser sinònim de perdre mianzi, per a altres era sinònim de perdre lian...  quin embolic! El que em va sorprendre més va ser un dels exemples que em van donar per perdre mianzi: quan algú s'entrebanca i cau davant de molta gent. Em va fer pensar en les caigudes del Rei Juan Carlos... Més exemples: un fill que es porta malament pot fer perdre mianzi o lian als pares, mentre que si treu bones notes, els n'està donant; rebutjar una invitació, una proposta o un oferiment, també pot fer perdre mianzi, igual que no fer un favor que ens demanin. Per això, existeixen tota una sèrie d'estratègies per suavitzar aquest tipus de situacions en què mianzi està en risc: per exemple, estratègies per dir que "no" de manera indirecta, com seria el cas del "ja veurem" (yihou zai shou, 以后再说). La veritat és que mianzi pot condicionar moltes de les estratègies discursives que s'utilitzen en xinès i comprendre-les ens pot ajudar a interactuar efectivament. 

En preguntar als alumnes si creien que en la cultura espanyola hi havia algun fenomen semblant, molts van contestar que sí, que en castellà es diu que tal és un "caradura" o que té "la cara molt dura", quan no té vergonya. Certament és un significat proper al de no tenir mianzi, que també es relaciona amb situacions que poden avergonyir (com caure davant de molta gent). Tanmateix, personalment crec que el rol de mianzi en les nostres societats es podria relacionar més clarament amb el "què dirà la gent" que tan sovint sentíem en boca de les nostres àvies. Fer les coses per compromís també es podria relacionar amb mianzi. A la pel·lícula Volver, de Pedro Almodóvar, hi ha bons exemples d'aquesta preocupació pel que pugui pensar la gent, molt més marcada en pobles petits. La diferència potser seria que a la cultura xinesa, mianzi i lian s'apliquen a moltes més situacions i d'una manera molt més dràstica, mentre que aquí sembla que mica en mica es vagi relaxant aquesta preocupació pel "què diran".

Traslladat a la interpretació als serveis públics, com hi afecten mianzi i lian
- En primer lloc, en alguns estudis es parla d'un poc ús dels serveis socials per part dels ciutadans xinesos per por a perdre mianzi davant de la comunitat. Per tant, és molt important reforçar el principi de la confidencialitat en aquest tipus d'interaccions. 
- En segon lloc, mianzi i lian ens poden ajudar a explicar frases com: "és que els xinesos sempre diuen que sí, i potser no t'estan ni entenent". En realitat, aquest assentiment és una manera de no posar la mianzi de ningú en perill i de mostrar acord amb l'altre. En aquest tipus de casos, una mediació durant la sessió (Bancroft i Rubio-Fitzpatrick, 2011), podria ajudar a l'intèrpret a assegurar-se que l'usuari xinès ho està entenent tot i que, per tant, no es tracta del "sí, sí, sí, sí..." automàtic. 
- En l'àmbit escolar, l'èmfasi perquè els fills facin batxillerat i vagin a la universitat també es podria relacionar clarament amb la preocupació pel mianzi, tant dels fills com dels pares

En definitiva, ja veieu que és un tema que pot donar molt de si, o sigui que probablement el reprendré més endavant aquí al bloc. De totes maneres, si algú vol aprofundir-hi, a la meva tesi en teniu més informació i bibliografia (sobretot al capítol 1). I, com sempre, preguntes i comentaris seran benvinguts!

Referències:
Bancroft, Marjory; Rubio-Fitzpatrick, Lourdes (2011). The Community Interpreter. Columbia: Culture and Language Press. 
Hu, Hsien Chin (1944). The Chinese Concepts of "Face". American Anthropologist, vol. 46, n. 1.